LA BIÒPSIA EMBRIONÀRIA EN UN CICLE DE FIV-PGT POT AFECTAR AL DESENVOLUPAMENT DE L’EMBRIÓ?

El test genètic preimplantacional (PGT) analitza la informació genètica dels embrions. Permet establir l’estatus cromosòmic de l’embrió i identificar aquells sense alteracions cromosòmiques. Així s’evita la transferència d’embrions amb risc d’anomalies cromosòmiques i es contribueix a la selecció de l’embrió amb un major potencial d’implantació. També és possible detectar els embrions afectes d’alguna malaltia genètica heretada dels progenitors. El PGT és una eina que ajuda a seleccionar quins embrions són aptes per a la transferència, més enllà de la seva morfologia.

En què consisteix el PGT?

L’anàlisi dels embrions es realitza a partir de l’ADN embrionari. Aquest s’obté d’una o unes poques cèl·lules extretes, és a dir biopsiades, de l’embrió. Si la biòpsia es porta a terme en el dia 3 de desenvolupament embrionari, quan l’embrió té entre sis i vuit cèl·lules, s’extreu una sola cèl·lula per a la seva anàlisi. Si la biòpsia es realitza entre els dies 5 i 7 de desenvolupament, quan l’embrió ha arribat a l’estadi de blastocist (conté al voltant de 200 cèl·lules), s’extreuen entre 5 i 10 cèl·lules.

Pot afectar la biòpsia al desenvolupament de l’embrió?

Si la biòpsia és realitzada per personal expert i la qualitat embrionària és bona, l’evolució d’aquests embrions no s’hauria de veure afectada negativament. Cal considerar que la proporció de cèl·lules biopsiades és més gran en dia 3 que a blastocist (1 de 6-8 respecte a 5-10 de 150-200), de manera que la biòpsia en dia 3 té un impacte major sobre el potencial d’implantació que la biòpsia en estadi de blastocist. A més, els beneficis del PGT en parelles amb risc genètic compensen el possible impacte de la biòpsia sobre la capacitat d’implantar l’embrió.

Respecte a la biòpsia de blastocist, diversos estudis demostren que la biòpsia en aquest estadi no afecta al desenvolupament embrionari i posterior implantació. De fet, el potencial implantatori d’un blastocist sense anomalies cromosòmiques (normal o euploide) és del voltant del 70% comparat amb un aproximadament 40% d’un embrió sense diagnosticar (Yang et al., 2012).

Com en tot procés de manipulació, no es pot descartar totalment un risc possible de dany durant el procés. Segons dades de Reprogenetics, aquesta xifra es calcula que és menor al 0.5%.

Quin és el futur?

Actualment, per a dur a terme el PGT, es necessita disposar d’una mostra que sigui el màxim de representativa de l’embrió, sense comprometre la seva viabilitat. La biòpsia embrionària, si bé és una tècnica invasiva, és segura, i realitzada per experts i en embrions de bona qualitat no afecta negativament el desenvolupament embrionari.

El repte que se’ns presenta és aconseguir dur a terme una anàlisi genètica de l’embrió mitjançant un procediment no invasiu, que hauria de permetre analitzar la informació genètica de forma precisa sense manipulació de l’embrió (veure https://www.reprogenetics.es/es- possible-fer-un-test-genètic-preimplantacional-sense-biopsiar-el-embrió/ ). De moment i a l’espera de més evidències i estudis, la biòpsia de trofoectoderm segueix sent la tècnica que proporciona millors resultats per dur a terme un test genètic en l’embrió.

ÉS POSSIBLE FER UN TEST GENÈTIC PREIMPLANTACIONAL (PGT) SENSE BIOPSIAR L’EMBRIÓ?

El test genètic preimplantacional (PGT de l’anglès Preimplantation Genetic Testing) permet la determinació d’algunes característiques genètiques de l’embrió en cultiu, abans de la seva transferència a l’úter matern. Per a això, cal sotmetre´s a un cicle de fecundació in vitro (FIV) que permeti disposar d’un cert nombre d’embrions provinents de la parella. La determinació genètica es realitzarà a partir de l’ADN embrionari obtingut de la biòpsia d’una o unes poques cèl·lules d’aquests embrions. El caràcter invasiu de la biòpsia, a entendre d’alguns autors, podria disminuir la capacitat d’implantar de l’embrió. No obstant això, quan la biòpsia és realitzada per mans expertes, no s’han observat diferències en les taxes d’embaràs evolutiu entre embrions biopsiats i no biopsiats.

Es pot disposar d’una altra font d’ADN embrionari sense necessitat de realitzar una tècnica invasiva?

Diversos autors han publicat la possibilitat de realitzar un diagnòstic a partir de l’ADN que es troba en el medi de cultiu on creix l’embrió. Els resultats obtinguts fins a la data, si bé encoratjadors, mostren que encara cal seguir avançant en aquest camp del PGT no invasiu.

Quin és l’origen de l’ADN embrionari que es troba en el medi de cultiu?

No se sap amb certesa.

És possible que provingui de cèl·lules embrionàries que han iniciat la mort cel·lular (apoptosi), o directament de cèl·lules llisadas (trencades). Que l’ADN d’aquestes cèl·lules sigui o no representatiu de la totalitat de l’embrió està encara per resoldre.

Potser que es tracti d’una contaminació d’ADN d’origen parental; ja sigui provinent d’espermatozoides (que queden adherits a l’embrió després de la fecundació), ja sigui provinent de cèl·lules de la granulosa (cèl·lules que acompanyen l’oòcit). En qualsevol cas, aquesta possibilitat es podria evitar realitzant una injecció intracitoplasmàtica d’espermatozoides o ICSI i una exhaustiva eliminació mecànica de les cèl·lules de la granulosa.

Finalment, es considera també una possible font l’ADN contingut en vesícules extra-cel·lulars que funcionarien de missatgers entre diferents parts de l’embrió. Si aquest fos el cas, bé podria ser una excel·lent font d’ADN per fer el diagnòstic.

Els resultats obtinguts fins al moment són fiables?

A dia d’avui, no hi ha prou evidència que el resultat obtingut de l’anàlisi de l’ADN embrionari lliure en el medi de cultiu pugui utilitzar-se a nivell clínic. Els nivells de concordança de resultats entre el diagnòstic obtingut en l’ADN procedent de cèl·lules biopsiades de l’embrió i l’obtingut del medi de cultiu no estan prou alineats. S’observa una taxa de falsos positius relativament elevada, el que significa que es malbaraten embrions en ser diagnosticats com anormals quan la veritat és que no ho són. Tenint en consideració que es tracta d’una tècnica que s’utilitza quan l’embrió ha arribat a l’estadi de blastocist (dies 5 a 7 de cultiu embrionari) i que no són molts els embrions que arriben a aquest estadi, la possibilitat de perdre algun d’ells per un fals positiu no és gaire favorable.

La discussió està oberta entre diferents autors respecte la possibilitat d’utilitzar la informació obtinguda de forma no invasiva (que certament seria una forma molt senzilla de disposar d’ADN embrionari) tot i tenir en consideració la possible pèrdua d’embrions per falsos positius, enfront de la possibilitat de restar poder d’implantació a l’embrió en aplicar un procediment invasiu.

Sense cap dubte, si s’aconsegueix conèixer l’origen de l’ADN embrionari en el medi de cultiu i els resultats que d’ell s’originin siguin fiables, el diagnòstic no invasiu obrirà una nova era en el camp del PGT.

Fins llavors, caldrà seguir caminant.

Equip Reprogenetics.